5 ingredients que no poden faltar al rebost per estar a l'última

És l'albergínia el nou alvocat? Això sembla. Només s'ha de fer una ullada al mercat, on surten noves varietats internacionals d'aquesta verdura (morada, negra, Niza, croisette, caminal, blanca de Mallorca...) i a cuines de referència per veure que, cada cop més, dediquen la creativitat a un dels productes per excel·lència de l'horta mediterrània, tradicionalment relegada a un injustificat segon pla a la samfaina (un plat massa poc valorat).

Ara reclama un lloc en elaboracions com l'albergínia confitada amb créixens silvestres o la botifarra de perol signada per Xavier Pellicer; l'albergínia a l'ast de pollastre amb rave rusticà de la barra del Suculent; l'albergínia xinesa confitada (uau!) de Last Monkey: només per ella val la pena arribar-se fins a aquest restaurant sense normes mediterrani-asiàtic del modern barri barceloní de Sant Antoni. D'altra banda, a Indígenas, la preparen al forn amb pebrot, herbes i vinagre i la maceren a continuació en pots de vidre. Una escalivada 'plus'. La claven.

La síndria i la pinya eren les fruites més fotogèniques, però el potencial #foodporn ara el té la pitahaya (la fruita del drac), la que suma més 'hashtags' a Instagram. Això, en temps 3.0 és anar molt lluny. Aquesta fruita exòtica de l'Amèrica Central suma seguidors no només pels bonics colors, sinó també per les seves infinites virtuts: 50 calories, nutrients a dojo i poder hidratant i saciant.

Recordeu quan els ous eren el mateix dimoni? Que si engreixen, que si colesterol, que si... Una campanya tan intensa que va arribar fins i tot als menjadors de les escoles, un drama en un país on la truita ha estat el sopar de generacions i generacions. Però, amb un parell..., els ous han resistit i han aconseguit colar-se fins i tot entre les barreres veganes. I continuen sent, doncs, un dels 'must' de la gastronomia nacional, gràcies, en part, a la moda incansable del 'brunch' en què els ous solen tenir gran protagonisme.

Un altre superingredient per afegir a la llista de la compra. Aquesta pasta vegetal el nom de la qual significa "font de sabor" s'obté a partir de soja fermentada amb sal marina (com més llarga sigui la fermentació, més intens serà el sabor del miso). Va arribar al nostre país amb les tribus macrobiòtiques cap als fabulosos anys setanta, i serveix d'adob, de saboritzant, per donar textura a patés i salses, de condiment..., a la gastronomia japonesa i, cada cop més, en els nostres plats de cada dia, pel seu poder gustatiu i pels seus beneficis per a la salut. Aquí en teniu només alguns: és poc calòric, saciant, no conté lactosa, gluten, ni matèria grassa; ajuda a prevenir diverses malalties i elimina toxines (per això és un potent antiressaca). Si hi afegim que diversos famosos de Hollywood l'han integrat en la seva dieta alcalina, macrobiòtica o detox... que tremoli en Popeye!

Un últim consell per als 'cuinetes' que preparin a casa la famosa sopa miso: s'hi ha d'afegir quan el brou estigui fora del foc, per tal de conservar-ne els organismes vius i gaudir dels seus superpoders.

En el panorama 'hipster', els fermentats ho tenien tot per triomfar. Amb aquest mètode (que podeu aprendre a l'espai gastronòmic 'cool' del Poblenou Roc35), els aliments es transformen amb un tipus de conservació que els fa més digeribles i els dóna una textura ferma i un sabor addictiu.