Menjar blanc

Per Roberto Pérez

Tipus de plat Postres

Dificultat Mitjana

Temps 20

Racions 1

Ràpida i senzilla Vegetariana Sense
lactosa Tradicional

Ingredients

40 g d’ametlles mòltes
10 g de ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
40 g de sucre
5 g de Maizena
20 cl d’aigua
canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
neules
Neules
Tot i que la gent —i, lamentablement, algunes institucions catalanes— les identifiquen amb els 'barquillos' espanyols, sembla que entre ambdues hi ha una diferència sensible, pel que fa al gruix i la textura, molt més suau i esponjosa en les neules (sempre esmentades en plural, al contrari del 'barquillo'), que n’explicaria el nom derivat del mot llatí 'nebula', que significa ‘boira’. Originalment de forma plana, el neuler va permetre donar-los la forma de tub que tenen actualment, i que s’aconsegueix un cop cuita la pasta, de farina, ous, sucre, llet i llard (avui mantega), i mentre encara és calenta i plàstica, i espera l’assecat definitiu. Tradicionalment associades a les festes nadalenques, quan, després que les cagui el tió, es consumeixen a l’hora de les postres, generalment sucant-les en una copa de cava o vi dolç.

Ingredients

40 g d’ametlles mòltes
10 g de ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
40 g de sucre
5 g de Maizena
20 cl d’aigua
canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
en pols
neules
Neules
Tot i que la gent —i, lamentablement, algunes institucions catalanes— les identifiquen amb els 'barquillos' espanyols, sembla que entre ambdues hi ha una diferència sensible, pel que fa al gruix i la textura, molt més suau i esponjosa en les neules (sempre esmentades en plural, al contrari del 'barquillo'), que n’explicaria el nom derivat del mot llatí 'nebula', que significa ‘boira’. Originalment de forma plana, el neuler va permetre donar-los la forma de tub que tenen actualment, i que s’aconsegueix un cop cuita la pasta, de farina, ous, sucre, llet i llard (avui mantega), i mentre encara és calenta i plàstica, i espera l’assecat definitiu. Tradicionalment associades a les festes nadalenques, quan, després que les cagui el tió, es consumeixen a l’hora de les postres, generalment sucant-les en una copa de cava o vi dolç.

Preparació

En un recipient, col·loqueu les ametlles amb la meitat de l’aigua i la ratlladura de la llimona. Escalfeu-ho tot lleugerament i tritureu-ho fins a aconseguir una llet d’ametlles.
En un altre cassó bulliu la canyella amb l’altra meitat d’aigua i barregeu-ho a continuació amb la llet d’ametlles, i incorporeu-hi el sucre i la Maizena.
Quan s’espesseixi una miqueta, coleu-ho i serviu-ho en cassoletes amb canyella en pols per sobre i neules.

Preparació

També et pot interessar

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Tenochtitlán, el centre del món asteca

4 de maig - 17a edició de Tast amb Llops a Gratallops

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?