Truita amb forma de cor

Tipus de plat Primer

Racions 4

Ràpida i senzilla Sense
lactosa

Ingredients

12 ous
100 g de pernil cuit
Pernil cuit
També l’hauríem de denominar 'pernil de York', en ser en aquella vila britànica on, l’any 1860, el venia Robert Burrow Atkinson. Amb tant d’èxit que arreu es va començar a reclamar, en altres cansaladeries, pernil a l’estil de York.

Generalment està fet amb la cuixa de l’animal, i adopta l’aspecte de bloc envoltat de gelatina amb la forma de l’envàs on ha estat ficat i cuit.

Salat, tradicionalment, per massatge, amb salmorra, avui sol preparar-se per injecció de la sal, facilitant, així, el procés d’absorció d’aigua, que li fa guanyar volum i amorosir la textura durant la cocció.

Emprat, majoritàriament, en entrepans freds o calents, el pernil cuit també té un protagonisme culinari important en amanides, farciments o preparats arrebossats, al marge dels de la cuina aristocràtica, on s’oferia amb diverses salses.
2 espàrrecs blancs
200 g d’espinacs
Espinacs
Verdura originària de l’antiga Pèrsia que va ser absolutament desconeguda pels clàssics. Els àrabs la van portar a Europa a través de la Península Ibèrica, i ràpidament va passar a ser apreciada a Itàlia, d’on Caterina de Mèdici la va portar a França i la va popularitzar en casar-se amb Enric II de França. L’espinac, que es pot consumir cuit o, si les fulles són joves, cru, com a amanida, demana un rentat curós —just abans de posar-lo al foc i sense deixar-lo en remull—, ja que creix en contacte amb la terra. Combina molt bé amb la llet i derivats, que n’atenuen l’acidesa natural que recomana el consum immediat, un cop cuit. Una cocció que cal fer ràpidament i sense gaire aigua, per evitar que se’n dissipi el sabor, cosa que, d’altra banda, fa recomanable incorporar-lo al final de les elaboracions dels plats. També combina de manera excel·lent amb els ous.
1 remolatxa
Remolatxa
En les barreges anomenades mesclum a vegades s'hi afegeix una de les fulles de vegetal més atractives, la fulla tendra de la remolatxa. De color verdós amb els nervis vermellosos, és la part exterior d'una arrel profunda i carnosa de la familia de les quenopodiàcies, parentes dels espinacs i les bledes. La remolatxa comuna és originària de la zona costanera del nord d'Àfrica i el seu cultiu és molt antic, data del segle II aC. Les varietats més importants són la farratgera i la comuna o vermellosa. La primera es fa servir per a l'alimentació animal, mentre que la segona es consumeix com a hortalissa. De color porpra i sabor dolç, és un dels vegetals amb un contingut calòric més baix i una bona font de fibres. Quan les adquiriu fresques, vigileu que siguin d'una textura ferma i carnosa, amb la pell llisa; les fulles verdes n'indiquen la frescor. Poseu-les a les amanides, o bulliu-les com qualsevol verdura, feu-ne una bona crema freda amb iogurt i un raig d'oli o feu-ne un puré per acompanyar carns grasses o de sabor fort.
cuita
pa de pagès
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Truita amb forma de cor Becky Lawton

Ingredients

12 ous
100 g de pernil cuit
Pernil cuit
També l’hauríem de denominar 'pernil de York', en ser en aquella vila britànica on, l’any 1860, el venia Robert Burrow Atkinson. Amb tant d’èxit que arreu es va començar a reclamar, en altres cansaladeries, pernil a l’estil de York.

Generalment està fet amb la cuixa de l’animal, i adopta l’aspecte de bloc envoltat de gelatina amb la forma de l’envàs on ha estat ficat i cuit.

Salat, tradicionalment, per massatge, amb salmorra, avui sol preparar-se per injecció de la sal, facilitant, així, el procés d’absorció d’aigua, que li fa guanyar volum i amorosir la textura durant la cocció.

Emprat, majoritàriament, en entrepans freds o calents, el pernil cuit també té un protagonisme culinari important en amanides, farciments o preparats arrebossats, al marge dels de la cuina aristocràtica, on s’oferia amb diverses salses.
2 espàrrecs blancs
200 g d’espinacs
Espinacs
Verdura originària de l’antiga Pèrsia que va ser absolutament desconeguda pels clàssics. Els àrabs la van portar a Europa a través de la Península Ibèrica, i ràpidament va passar a ser apreciada a Itàlia, d’on Caterina de Mèdici la va portar a França i la va popularitzar en casar-se amb Enric II de França. L’espinac, que es pot consumir cuit o, si les fulles són joves, cru, com a amanida, demana un rentat curós —just abans de posar-lo al foc i sense deixar-lo en remull—, ja que creix en contacte amb la terra. Combina molt bé amb la llet i derivats, que n’atenuen l’acidesa natural que recomana el consum immediat, un cop cuit. Una cocció que cal fer ràpidament i sense gaire aigua, per evitar que se’n dissipi el sabor, cosa que, d’altra banda, fa recomanable incorporar-lo al final de les elaboracions dels plats. També combina de manera excel·lent amb els ous.
1 remolatxa
Remolatxa
En les barreges anomenades mesclum a vegades s'hi afegeix una de les fulles de vegetal més atractives, la fulla tendra de la remolatxa. De color verdós amb els nervis vermellosos, és la part exterior d'una arrel profunda i carnosa de la familia de les quenopodiàcies, parentes dels espinacs i les bledes. La remolatxa comuna és originària de la zona costanera del nord d'Àfrica i el seu cultiu és molt antic, data del segle II aC. Les varietats més importants són la farratgera i la comuna o vermellosa. La primera es fa servir per a l'alimentació animal, mentre que la segona es consumeix com a hortalissa. De color porpra i sabor dolç, és un dels vegetals amb un contingut calòric més baix i una bona font de fibres. Quan les adquiriu fresques, vigileu que siguin d'una textura ferma i carnosa, amb la pell llisa; les fulles verdes n'indiquen la frescor. Poseu-les a les amanides, o bulliu-les com qualsevol verdura, feu-ne una bona crema freda amb iogurt i un raig d'oli o feu-ne un puré per acompanyar carns grasses o de sabor fort.
cuita
pa de pagès
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Preparació

En tres recipients diferents, bateu quatre ous per recipient i reserveu-ho.
En una paella, salteu els espinacs lleugerament, 4-5 min, fins que s’estovin. Refredeu-los i afegiu-los a un dels recipients amb ou batut. Barregeu-ho bé i reserveu-ho.
En un altre dels recipients amb ou, afegiu-hi el pernil cuit i els espàrrecs, picats finament. Barregeu-ho bé i reserveu-ho.
Al tercer recipient, poseu-hi la remolatxa cuita, picada molt fina. Reserveu-ho.
En una paella amb un raig d’oli d’oliva i una mica de sal, poseu un motlle amb forma de cor i aneu fent-hi les truites, una a una: primer feu la de pernil, després la d’espinacs i, finalment, la de remolatxa. Serviu-les sobre llesques de pa de pagès.