• Inici
  • Opinió
  • El pes de la culpa i l'estigma de l'obesitat

El pes de la culpa i l'estigma de l'obesitat

Quan el relat de l'esforç individual ignora la genètica, l'entorn i el context social, s'imposen els judicis irracionals i es deixa de banda l'anàlisi científica

24/08/2026  00:00
Il·lustració al voltant de la obesitat
Il·lustració al voltant de la obesitat

El marc sociocomunicatiu en el qual vivim presenta dues característiques com a mínim perilloses. Primera, no ens agrada la complexitat; volem explicacions simples i busquem solucions immediates. Segona, ens volen convèncer que tot depèn de cadascú. Si vols, pots. Si t’hi esforces prou, ho aconseguiràs.

Aquest relat sembla escaient per fixar-nos objectius i actuar, per empoderar-nos, però té una altra cara; si alguna cosa no ens va bé, també serà responsabilitat nostra. La pobresa, la solitud, el fracàs o la malaltia es converteixen en problemes individuals. A més, si cadascú té el que es mereix, deixa de tenir sentit qüestionar privilegis. És un discurs que ignora les circumstàncies, la biologia, l’entorn i fins la sort i, de passada, justifica les diferències entre les persones.

 La pobresa, la solitud, el fracàs o la malaltia es converteixen en problemes individuals. Si cadascú té el que es mereix, deixa de tenir sentit qüestionar privilegis.

Precisament, s’acaba de publicar un article de revisió científica, titulat The psychology of eating requieres social context, que parla de com l’alimentació s’ha tractat des de fa temps com una decisió particular i des de la perspectiva psicològica individual, quan, en realitat, és una activitat social. Per tant, això explicaria per què moltes intervencions de canvi d’hàbits alimentaris tenen efectes petits o poc sostinguts en el temps. L’article defensa que, per entendre i modificar la conducta alimentària, cal estudiar on mengem, amb qui, qui prepara el menjar, quines normes socials hi ha, quin clima emocional acompanya l’àpat i com evolucionen aquestes dinàmiques al llarg del temps.

L’obesitat és un dels exemples més clars d’aquesta manera de pensar culpabilitzadora. Sabem cada vegada més coses sobre els factors genètics, metabòlics, psicològics, socials i ambientals que influeixen en el pes, però continuem reaccionant com si tot fos només una qüestió de disciplina. Com si el pes fos l’únic determinant de la nostra salut i fos un comportament, i no el resultat d’una combinació de factors.

Per entendre i modificar la conducta alimentària, cal estudiar on mengem, amb qui, qui prepara el menjar, quines normes socials hi ha, quin clima emocional acompanya l’àpat i com evolucionen aquestes dinàmiques.

La conseqüència és l’estigma. Una càrrega afegida que s’expressa en comentaris, prejudicis i discriminacions de tota mena. I la paradoxa és que aquesta culpabilització no contribueix a millorar la salut. Comprendre sempre és més útil que jutjar, deien l’altre dia, en la jornada Medicina culinària en l’abordatge de l’obesitat: reduint l’estigma, promovent salut, les doctores Ximena Ramos Salas i Violeta Moizé.

Hi ha una gran diferència entre promoure hàbits saludables i atribuir a cadascú tota la responsabilitat de la seva situació. La primera actitud ajuda. La segona només simplifica. I els problemes complexos acostumen a tenir una mala relació amb les explicacions simples.

Afegeix Cuina com a font preferida de Google de forma gratuïta.

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara
Portada del número 302 del CUINA
Aquest article es va publicar en el número: 302 del Cuina
Amb el suport de: