• Inici
  • Xefs
  • Pere Arpa: "No pots estar cuinant una botifarra a la brasa pensant en altres coses"

Pere Arpa: "No pots estar cuinant una botifarra a la brasa pensant en altres coses"

Un dels grans cuiners catalans ha trobat on viure i cuinar (o cuinar i viure) al cim d’un turonet del Pla de l’Estany. Allà on la fressa s’atura, aquest banyolí cou un discurs entenimentat amb el domini de la brasa i la llenya a preus democràtics

01/11/2025  10:25
Pere Arpa
Pere Arpa © Enrique Marco

Primer és el nom del restaurant, després el nom propi del cuiner, per molt bagatge que acumuli. Ho té molt clar Pere Arpa (Hostal Mas Ferrer, Bodegón Alejandro, El Rebost d’en Pere, Ca l’Arpa, Mas Lazuli de Pau i els hotels Villa Gala i Casa Anamaria), que ha mantingut el nom de Can Gelada, un restaurant històric de Riudellots de la Creu que tenia parròquia garantida. 

Tot i que fa dos anys i mig que havia tancat, per jubilació dels propietaris anteriors, el telèfon no para de sonar, i Pere Arpa vol complaure tothom amb una resposta: “Ho sento, però no hi ha lloc per a demà. Tinc el menjador ple”. Amb el vestit a mida d’home orquestra que li escau com l’anell al dit, en Pere gestiona reserves, tanca pressupostos, fa bullir les olles, escalfa el foc, domina la brasa i surt al menjador per mirar frontalment la vella i la nova clientela. Allà on altres naufraguen, ell exhibeix les arts de l’amfitrió curat en mil batalles. És una grandíssima notícia per al país que Can Gelada hagi reviscolat amb empenta, i encara més que l’encarregat d’aquesta segona vida sigui un tros de cuiner farcit de serenor que, a vegades, regala el pas dels anys si la base era bona. 

No ha necessitat promoció ni agències de comunicació. El boca-orella de tota la vida i la bona cuina catalana reinterpretada han deixat les molles de pa pel camí perquè tot rutlli, amb poc més de mes i mig de servei. Gairebé cap canvi a simple vista; potser el més notori és que la decoració rústica, amb animals de caça dissecats a les parets, ha donat pas als quadres d’art contemporani. Una decisió lògica, d’altra banda, tenint en compte la formació a l’escola de disseny i art Eina, on aquest cuiner va assimilar sense cap esforç que els quadres canònics amb l’horitzó al bell mig de la composició són rematadament avorrits. 

Per què ha triat Can Gelada?

Podria estirar el tòpic dient que estem davant d’un restaurant amb ànima. Coneixia molt la família i ja hi venia quaranta o cinquanta anys enrere. Can Gelada és ben bé un record d’infància. L’avi anava a comprar xais i cabrits i els mataven aquí mateix, per servir la millor carn a la brasa. Feia força temps que buscava un espai, però res no encaixava. Quan vaig saber que s’obria l’oportunitat de venir aquí, vaig tenir clar que compliria tots els requisits. No calia buscar res més. 

Què fa de Can Gelada la decisió correcta?

A vegades no saps el que busques, però anava a molts llocs interessants on no hi veia la meva cuina. En canvi, aquí hi havia tots els elements per fer evolucionar tot el que volia.

I què volia exactament?

Volia un lloc que gaudís de vida pròpia, d’una certa identitat. Per a mi, és molt important cuinar en un lloc on em sento plenament identificat. Des de la cuina fins al més petit detall. Si no és així, alguna cosa falla. 

Tenia una bona cartera de petits productors que em permetia edificar un discurs que anava més enllà de menjar bé a través d’unes receptes concretes

El Pla de l’Estany és una comarca molt ben situada. En principi, sembla que no hi hagi res, quan, realment, ho té tot a la vora. Girona i Banyoles a deu minuts amb cotxe, l’autopista a la vista, el peix de Palamós, de Roses i de l’Escala al costat, l’entorn ple d’horta i una qualitat de xarcuters de la regió interessantíssima. La riquesa de rebost hi era, i tenia una bona cartera de petits productors coneguts acumulats de feines anteriors. Per tant, em permetia edificar un discurs que anava una mica més enllà de menjar bé a través d’unes receptes concretes. 

I viu al pis de sobre. 

Aquesta finca em permetia viure aquí mateix. Potser sona estrany, però sempre he viscut al lloc on he treballat. Vaig néixer a l’hostal familiar, a l’Hostal Mas Ferrer, a tocar de Banyoles, per la qual cosa el menjar de casa era el menjar del restaurant. Sempre i sense excepció. Entenc l’habitatge propi com un lloc sense cuina i sense menjador perquè eren espais vinculats al restaurant, a la clientela, no pas a mi. Recordo una vegada que vaig tenir un pis a centenars de metres del restaurant i a la nevera només hi tenia cervesa, vi i algun formatge. Quan tens l’hostal al cap i a les venes, és inevitable buscar que la teva cuina incorpori aquell punt just d’acollida. 

Quin és el secret de cuinar amb llenya?

La brasa de llenya perfuma l’aliment. A diferència del carbó, hi aporta més matisos de sabor. Entendre això implica saber que la flama i el fum han de perfumar, però sense imposar-se. Per tant, no hi ha un secret. I si n’hi ha un és el mateix que cal per fer una truita a la francesa: atenció i sensibilitat. 

Realment, les vieires amb lletons de vedella que ofereix és ben bé això: atenció i sensibilitat al plat. 

Cuinar és el diàleg que s’estableix entre el cuiner i el producte. La improvisació m’apassiona. No pots estar cuinant una botifarra a la brasa pensant en altres coses. I això, que sembla tan senzill, és el que implicarà tenir sensibilitat a la cuina o no tenir-ne. Una amanida pot ser una cosa extraordinària o una merda immenjable. 

En aquesta equació, quin paper hi té el preu del menjar que ofereix?

Crec que la cuina del futur, la cuina de les nostres arrels, passa per la sostenibilitat, els productes propers i, particularment, que la gent se la pugui menjar. 

No podria cuinar al Pla de l’Estany si la gent del Pla de l’Estany no pogués tastar la meva cuina perquè no es pogués permetre seure a taula per una qüestió econòmica. És clar, tot això té pros i contres. Si els preus són alts, se suposa que no és una decisió gratuïta, el preu d’un menú o de la carta no hauria de ser mai perquè sí.

De què ha prescindit per assolir aquest objectiu prioritari?

Segurament, vaig just de personal. Som quatre, a Can Gelada. I la inversió en estructures ha sigut la mínima, per començar. 

Són decisions que repercuteixen directament a les seves espatlles…

Cert. Ja em passava a la majoria dels llocs on treballava. A Ca l’Arpa, per exemple. I m’agrada. Adoro cuinar, però també m’agrada sortir a la sala i parlar amb la gent. 

La feina del cuiner és de les feines on més ràpid es rep la percepció del resultat final en el client. Hi ha molts oficis on això no passa. Aquí és immediat. 

A la carta té escalivada, esqueixada, galta, cargols, pollastre de pagès i espatlla de cabrit, però si ens posem rigorosos, no fa ben bé cuina catalana tradicional.

No. És una reinterpretació personal. M’agrada pensar que cuino el que cuinarien les àvies d’avui, no les d’abans. La cuina de les àvies era de subsistència amb el que oferien l’entorn i el coneixement del moment. Tot allò ha canviat tant! És fonamental que cuinem amb aquesta visió contemporània: cuinar l’entorn d’avui, no el d’ahir ni el de demà. En definitiva, és el plaer de cuinar el present. 

Defensa a ultrança una carta curta per convicció o per facilitar el seu model?

El que surt de la cuina, que estigui bé. No em cal més perquè no estaria igual de bé. Les estacions van canviant la majoria dels plats, i d’altres m’agrada molt tenir-los perquè fa temps que no els cuinava: macarrons, canelons, cua de bou, capipota... A partir d’aquesta estructura fixa, si tinc bolets, faig bolets. Si hi ha magrana, faig plats amb magrana. I si és temps de castanyes, doncs aprofitem l’avinentesa. 

Té la sensació que hauria d’haver pres aquesta decisió professional (i vital) abans?

No pots pensar en relació amb el passat. Si ara soc aquí, és perquè he viscut totes les experiències prèvies. Soc la conseqüència d’haver passat pel Bodegón Alejandro, el Rebost d’en Pere, Ca l’Arpa i grans hotels. Les coses han anat com han anat i deixen un pòsit, com a l’olla. Tan sols així podia saber que aquest és l’espai on ara volia cuinar i viure. O viure i cuinar. No tinc clar l’ordre. 

Poques vegades veig un cuiner amb un discurs tan clar.

Soc feliç perquè he trobat el meu espai, perquè estic trobant la meva cuina, els meus productors, i vull gent que m’ajudi a fer el meu hort. També rento la roba de sala i m’agrada moltíssim. 

Per què?

Perquè presentar unes estovalles i uns tovallons blancs impecables és el primer diàleg que tinc cada dia amb el client abans de coneixe’l. Allà és on preparo mentalment per a tot el que ha de venir durant el servei. Hi ha gent que em diu que estic sonat, de tenir aquests preus amb estovalles i tovallons de roba. Que no ho fa ningú. 

És que no ho fa ningú, Pere. 

Potser teniu raó, però a mi la roba blanca a taula m’agrada. La cuina no pot ser tan sols la recepta amb el plat a taula. I l’excel·lència tan buscada per altres camins, jo l’assoleixo per aquí: saber donar la benvinguda a la gent i que se senti com a casa amb una taula ben parada. 

Entenc que no troba a faltar la pressió de mantenir una estrella Michelin, com a Ca l’Arpa.

És que jo no he buscat mai res. Sincerament, crec que estic en el mateix camí d’exigència que a l’inici de la meva carrera. L’estrella va venir quan va venir i, la veritat, va ser un motiu de satisfacció i orgull. Quan la vaig perdre, va ser una gran desil·lusió. 

Amb aquesta mateixa actitud estic a Can Gelada. Sense demanar absolutament res a ningú. El millor reconeixement és que tot rutlli, la gent s’ho passi bé i mantenir la sensació personal de benestar.

Afegeix Cuina com a font preferida de Google de forma gratuïta.

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara
Portada del número 294 del Cuina
Aquest article es va publicar en el número: 294 del Cuina
Amb el suport de: