Santi Rivas: "Porto l'honestedat a l'extrem i, si la persona que fa un vi no em cau bé, no en parlo"

Santi Rivas (Madrid, 1979) és divulgador de vi. Feia d'advocat especialitzat en finances, però un dia va decidir deixar-ho per dedicar-se a parlar d'això que tant l'apassiona. Ho fa a les xarxes socials, a través de col·laboracions en mitjans de comunicació i amb un parell de llibres en els quals retrata el moment actual del sector: Deja todo o deja el vino i Vinos gentrificados (Muddy Waters Books). L'últim cop que va ser a Barcelona, al restaurant Público, va reunir un centenar de persones per escoltar-lo. Sembla difícil que hi hagi un terme mitjà i la seva particular visió del vi i la contundència dels missatges que divulga fan que la gent l'idolatri o l'odiï. Hem parlat amb ell sobre la seva feina i la manera que té d'entendre la divulgació del vi. 

Té consciència d'haver trencat motlles en la prescripció del vi?

Sí, i tant. I hi ha molta gent jove que ho valora això. A veure, el sector no em va rebre gaire positivament quan vaig començar. Hi va haver gent que em va ajudar molt, però és cert que el que jo feia era estrany, perquè, bàsicament, parlava normal! La raresa en aquell moment era ser natural, perquè el que s'estilava era parlar de vi d'una manera impostada. És clar, quan el 2008 vaig començar a parlar de vi amb renecs, la gent es preguntava: "però aquest paio d'on ha sortit?". Al final, la gent que em segueix vol beure bé, i jo bec bé. I, per tant, la gent vol beure com jo.

És cert que, si la persona que fa un vi no li cau bé, vostè no parla d'aquest vi?

Sí, sí, tinc vins vetats. Jo porto la meva honestedat fins a l'extrem. No compro certs vins perquè els fa gent que em cau malament, perquè els he enganxat en coses truculentes, i llavors és que no en vull ni parlar. Coses truculentes com fraus, estafes, violació dels drets laborals… Són raons sòlides. Si no els compro, no els divulgo. De crítiques negatives, en feia, sobretot al principi. Eren vins que tenien pretensions, i a la gent li agradava, però em vaig adonar que tenia moltes coses per explicar de manera positiva i que si es tracta de parlar del que bec jo, si no m'ho bec, no cal dir-ne res (riu).

Una altra de les frases que li he sentit dir molts cops és que en un vi barat hi ha algú que pateix molt. 

És que és així. I sempre sol ser el viticultor. I cal tenir-ho en compte. Per això divulgo un tipus de vins i d'altres, no. Jo parlo dels vins que bec jo i hi ha molts altres tipus de vins que no són cosa meva. Hi ha vins que no són el meu tema, ni m'interessen ni penso parlar-ne. És com els vins sense alcohol. No són el meu tema. M'és igual el que facin. 

La prescripció del vi de fa vint anys deixava una mica de banda l'origen, el celler i les persones que el feien?

Podria ser, però segurament és perquè no feia falta i perquè tampoc hi havia tanta diferència entre els vins. Ara el consum pot vertebrar la teva ideologia o la teva intel·lectualitat, o la consciència mediambiental o el biaix polític. I això es pot fer perquè hi ha aquesta diversitat en els vins. Fins fa poc el vi només podia ser estatus: bec barat, soc pobre versus bec car, soc ric. Ara pots dir: només bec vins naturals, o només bec vins ecològics, o només en bec de França, o només vull blancs d'aquest estil i d'aquests tipus de cellers, etc. Com que hi ha molta diversitat, entra en joc una nova divulgació per diferenciar els vins.

Com va entrar al món del vi?

Era molt jove, als setze anys. Als dinou vaig començar a entendre-hi i, cap al 2003, vaig treballar amb el meu cosí en una botiga de vins de París. Quan vaig tornar a Madrid i sortia amb els amics i anàvem a fires de vins era molt divertit i no entenia com era que, això, portat a la divulgació, ja no era divertit. Com podia ser que parlar de vins fos tan avorrit? I és per això que vaig vertebrar la divulgació que faig jo a partir d'aquesta premissa. Hi havia d'haver alguna manera de parlar de vi i que fos divertit. 

Ho va aconseguir i li va anar tan bé que va deixar la seva feina com a gestor de risc. Això és el que explica al seu primer llibre Deja todo o deja el vino. I en té un altre al mercat, Vinos gentrificados. Què explica en aquest?

El fenomen pel qual un vi es converteix en objecte de culte i de cop passa a tenir un preu inabastable, tan car que desplaça els que el bevien al començament. En el món del vi passa com en el de l'habitatge: quan hi ha gent amb un alt poder adquisitiu que vol viure a un barri determinat, això fa que els preus pugin i obliga els que hi vivien a marxar-ne perquè ja no poden pagar-ne el preu. Els vins gentrificats són aquells que abans eren accessibles, però es converteixen en productes de luxe a l'abast de molt poca gent. 

Està preparant algun altre llibre?

Hi estic pensant, però no hi ha res en ferm. M'agradaria explicar el que passa a Bordeus. Sempre acabo explicant les coses quan passen, la part sociològica del vi m'interessa molt. I ara mateix m'astora pensar que una nova manera d'entendre el vi es pugui carregar una denominació d'origen que ha resistit dues guerres mundials.