‘Qui no té un all té una ceba’; ‘gallina vella fa bon caldo’; ‘s’ha acabat el bròquil’; ‘ser un tros de pa’… Del menjar en surten una quantitat extraordinària d’expressions i refranys que ens defineien i que són una mostra de la saviesa popular. Lluc Quintana, el cuiner d’un dels restaurants més inspiradors del país, Can Xapes, a Cornellà de Terri (Pla de l’Estany), i la dissenyadora Marta Montenegro, que es coneixen des que, de ben petits, van coincidir al cau, fa tres anys van decidir fer “alguna cosa” junts. I aquest llibre, Per sucar-hi pa, publicat per l’editorial barcelonina Comanegra, n’és el fruit: una olla barrejada que inclou un recull de receptes amb ingredients locals, una reivindicació d’expressions oblidades i els apunts historicolingüístics de Magí Camps.
Per a la gola, farigola
La farigola, paraula emparentada amb l’occità en el sentit de donar fragància a alguna cosa, ens arriba de l’antiga Grècia i es reparteix els territoris catalanoparlants amb el timó i, a Menorca, amb el tem. Les herbes remeieres són l’origen natural de la farmacopea. Malauradament, aquesta saviesa ancestral, que algunes dones coneixien, se’ls va girar en contra i les va condemnar a la foguera acusades de bruixeria, quan l’única cosa que feien era conèixer i aplicar les medecines que la natura ens ofereix.
S'ha acabat el bròquil
A l’hora de dinar, en una fonda del segle XIX, al carrer de la Boqueria de Barcelona, a tocar de la Rambla, els cambrers cantaven els plats ostentosament quan els clients els els demanaven. Si de la cuina els avisaven que se n’havia acabat cap, com ara el bròquil, cridaven: “S’ha acabat el bròquil!”. No cal dir que el bròquil era un plat habitual de la casa. El dia que van tirar l’edifici a terra, el setmanari L’Esquella de la Torratxa va anunciar amb ironia que, ara sí, el bròquil s’havia acabat definitivament.
L'oli d'oliva tot mal esquiva
Els beneficis de la dieta mediterrània eren ben coneguts pels nostres avantpassats, tot i que, a la cuina, l’oli d’oliva convivia amb el llard, avui tan arraconat. I no només es feia servir per amanir l’enciam, amorosir una torrada o cuinar qualsevol menja; també per guarir les ferides i els èczemes, a tall d’ungüent. Aquestes postres, que contenen ametlla, safrà i taronja, són tot un compendi d’ingredients d’aquesta dieta que ens ha de fer viure tants anys i amb una salut de ferro.
La ceba crua fa alçar la cua
Diuen que la ceba crua fa alçar la cua, per la part que té d’aliment que aporta vigor a la persona que en menja. En aquest plat, la trobem mínimament desmuntada pel cop de puny que el cuiner li ha donat abans de presentar-nos-la, per fer-la més dolça reduint els sucs més forts que conté, com els que ens fan plorar quan la pelem. Tot i que en aquest cas és crua, hi ha una altra dita que, sobre la ceba cuita, i en referència al sofregit, diu així: La cuina catalana sempre comença amb una ceba.
