El 1967, a l’icònic número 140 de la saga Super-boy, Superman arrossega amb cadenes una galàxia de planetes alienígenes moribunds d’una punta a l’altra de l’univers, per salvar-los.
Mentre això passa, Harold McGee, un adolescent de Massachusetts apassionat de les ciències, agafa un cordill gegant i comença a enfilar-hi el seu joc d’astres. Primer, les esferes biologia, física i química, fins llavors guardades amb pany i forrellat a les universitats, els laboratoris i els grans tractats. Intercalades, hi posa l’escudella, les patates al caliu i els pastissos de cireres refredant-se a l’ampit de la finestra, coses de cuina, d’alquímia instintiva, de sensibilitat i d’ensumar. El 1984, de l’empresa titànica en surt el llibre On Food and Cooking, un únic collaret monumental de mandonguilles.
Quan la ciència entra a la cuina
El nord-americà Harold McGee (1951) és un dels grans referents mundials en la ciència de la gastronomia. Format en Literatura i Astronomia a l’Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech), va aplicar el mètode científic als processos culinaris per explicar què passa realment als aliments quan es cuinen.
La seva obra més celebrada, On Food and Cooking: The Science and Lore of the Kitchen (1984; traduïda al castellà com La cocina y los alimentos), va revolucionar la cuina moderna en desmuntar falsos mites arrelats i detallar la química dels ingredients. Aquest llibre es va convertir en la bíblia de xefs com Ferran Adrià i Heston Blumenthal, i va esdevenir una de les fonts d’inspiració imprescindibles per a la revolució gastronòmica de finals del segle XX.
Amb un to accessible i rigorós, McGee va transformar la manera com s’entén la cuina, i va demostrar que la ciència i la gastronomia comparteixen un mateix llenguatge.
Harold Mcgee
Des de llavors, ja sabem per què puja un suflé, per què els nens petits es fiquen cagallons de gos a la boca a la mínima que et despistes, però arrufen el nas davant d’una endívia, i què va ser primer, si l’ou o la gallina.
L’edició revisada i ampliada que McGee va publicar vint anys més tard de la seva gran obra va substituir la Bíblia a les tauletes de nit de tots els grans xefs, i va posar la paraula molècules a les converses de tots aquells que, tot pelant escalivada, volguessin entendre d’una vegada per totes per què la picor darrere l’orella ve just quan ja tens les mans enllardades de suc fins al colze, i mai abans.
L’Obra de Mcgee va substituir la Bíblia a les tauletes de nit dels grans xefs
El miracle d’acostar la ciència a la cuina i la cuina a la ciència i fusionar-les en una gran obra era escriure-la de manera que fos a l’abast de qualsevol lector, i sense provocar somnolència. Això només ho podia aconseguir algú que, boig, hagués abandonat una carrera d’èxit en l’astronomia per endinsar-se en la jungla de la literatura, i s’hagués trobat pensant en la poesia del segle XIX mentre es feia macarrons per sopar.
Un tastet de... 'La cocina y los alimentos' (Debate, 2007)
Pàg. 74
“Al llarg dels segles, s’han donat diverses respostes enginyoses a l’endevinalla Què va ser abans, la gallina o l’ou?. Els pares de l’Església es van posar de part de la gallina, tot indicant que, segons el Gènesi, Déu va crear primer els animals, i no pas els seus aparells reproductors. Però el victorià Samuel Butler va donar prioritat absoluta a l’ou quan va dir que una gallina és només el mitjà del qual es val l’ou per fer un altre ou. En un aspecte, però, no hi ha discussió: ja hi havia ous molt abans que apareguessin les gallines. En darrer terme, devem els suflés i els ous ferrats a la invenció del sexe.”
Pàg. 172
“L’explicació més cèlebre d’un mètode de cuina és, probablement, aquesta antiga frase: daurar la carn per retenir-ne els sucs. A l’eminent químic alemany Justus von Liebig se li va acudir aquesta idea cap al 1850. Poques dècades després, va ser desmentida, però el seu mite continua viu, fins i tot entre cuiners professionals.
Abans de Liebig, la majoria dels cuiners europeus feien els rostits a certa distància del foc, o protegint-los amb una capa de paper greixat, i després els torraven ràpidament al final. La retenció dels sucs no els preocupava.
Però Liebig pensava que els components hidrosolubles de la carn tenien importància nutritiva i que valia la pena minimitzar-ne la pèrdua. Al seu llibre Researches on the Chemistry of Food (‘Investigacions sobre la química dels aliments’), deia que això es podia aconseguir escalfant la carn ràpidament, prou per segellar-la immediatament i conservar-ne els sucs. Explicava què passa quan es tira un tros de carn en aigua bullent i després es redueix la temperatura per a una cocció lenta:
‘Quan s’introdueix en aigua bullent, l’albúmina es coagula immediatament des de la superfície cap a l’interior, i en aquest estat forma un escut que impedeix que l’aigua de fora penetri dins la carn [...]. Aquesta reté els seus sucs i queda tan gustosa com si fos rostida, ja que, en aquestes circumstàncies, manté la major part dels components de sabor.’
Si aquesta capa pot impedir el pas de l’aigua durant la cocció, també hauria de poder mantenir els sucs a dins durant el rostit al forn. Per tant, el millor és segellar la carn de seguida i continuar després a una temperatura més baixa per acabar de coure’n l’interior.
Les idees de Liebig van calar, però uns senzills experiments, a la dècada del 1930, van demostrar que estava equivocat. La crosta que es forma a la superfície de la carn no és impermeable. De fet, la pèrdua d’humitat és proporcional a la temperatura de la carn, així que la calor intensa del torrat n’asseca la superfície més que la calor moderada. Però el daurat afegeix sabor a la superfície gràcies a les reaccions de Maillard, i aquest sabor fa venir salivera. Liebig i els seus seguidors s’equivocaven pel que fa als sucs de la carn, però l’encertaven a l’hora de dir que la carn daurada és deliciosa.
És per això que fem cas a McGee, i no a un receptari qualsevol, i resistim la temptació d’apujar el foc mentre remenem la crema anglesa. Perquè, com diu ell, fer-ho seria com conduir de nit per una carretera comarcal mentre plou a bots i barrals, buscant el trencant que ens ha de portar a un poble on no hem estat mai, i accelerar. És possible que arribéssim a la desviació més de pressa. Però també és més que probable que passéssim de llarg.
Llegint La cocina y los alimentos, és inevitable alçar la vista del text, de tant en tant, per paladejar la sensació d’estar davant d’un tipus formidable amb qui seria sensacional quedar un dia per prendre una canya i unes olives i atabalar-lo amb preguntes. No hi ha cap dubte que McGee, barba blanca i ulleretes de muntura prima, entomaria cada interrogant amb la paciència i la jovialitat amb què el Pare Noel s’escolta la llista de regals que vol cada nen que se li asseu als genolls.
Afegeix Cuina com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat