Per què el zinc és un mineral essencial per al nostre cos?
Hi ha minerals que parlen poc però treballen molt. El zinc n’és l’exemple perfecte: no se’l coneix tant com el calci o les vitamines, però sense ell el cos no podria créixer, cicatritzar una ferida, defensar-se d’una infecció o notar els sabors
El zinc és un oligoelement, és a dir, una substància que el cos necessita en quantitats molt petites però sense la qual res no funciona del tot bé. I, malgrat la seva discreció, la ciència li atribueix un paper que afecta pràcticament tots els sistemes de l’organisme.
Aquest mineral actua com a cofactor i com a integrant d’almenys 200 enzims —fosfatasa alcalina, anhidrasa carbònica i superòxid-dismutasa, entre molts d’altres— implicats en el metabolisme energètic, en la síntesi i la degradació de proteïnes, en els processos biosintètics dels àcids nucleics i en el transport de diòxid de carboni. És, en definitiva, un dels engranatges més discrets i alhora més imprescindibles de la maquinària cel·lular.
El zinc intervé directament en la cicatrització de ferides, en el sistema immunitari i en els sentits del gust i de l’olfacte.
La Societat Espanyola de Medicina en defineix tres papers essencials: l’estructural, ja que estabilitza la conformació tridimensional de moltes proteïnes; el regulador, ja que participa en la transcripció de l’expressió genètica, i el catalític, ja que forma part essencial de molts dels enzims que garanteixen un bon funcionament de l’organisme. El mineral, a més, té un paper rellevant en el metabolisme del teixit adipós, ja que regula la secreció de leptina i afavoreix la síntesi i l’acció de la insulina, i intervé directament en la cicatrització de ferides, en el sistema immunitari i en els sentits del gust i de l’olfacte.
Quant en necessitem
Les ingestes recomanades de zinc varien segons el país i l’edat. A l’estat espanyol, s’ha establert en 15 mil·ligrams diaris per a les persones adultes i entre 3 i 10 mil·ligrams diaris per als infants, amb necessitats més elevades durant l’embaràs i la lactància. De fet, la glàndula mamària desenvolupa mecanismes específics per regular la concentració de zinc en la llet materna: la del calostre arriba a ser fins a disset vegades superior a la de la sang materna, una xifra que il·lustra fins a quin punt l’organisme prioritza aquest mineral en les etapes de creixement més vulnerables.
S’estima que la deficiència de zinc pot afectar més del 25% de la població mundial, especialment en grups de risc.
La deficiència severa de zinc és rara en països desenvolupats —es manifesta sobretot en una malaltia genètica anomenada acrodermatitis enteropàtica—, però les deficiències moderades tenen conseqüències ben documentades: disminució de la testosterona, oligospèrmia, pèrdua de massa muscular, alteració de l’adaptació a la foscor, hipoacúsia i trastorns gastrointestinals.
També s’hi associen alteracions del gust i de l’olfacte, fet que pot explicar per què certes persones perden interès pel menjar sense una causa aparent. S’estima que la deficiència de zinc pot afectar més del 25% de la població mundial, especialment en grups de risc, com els infants, les embarassades i la gent gran, on sovint s’hi suma una ingesta inadequada i menys capacitat d’absorció intestinal.
Quins aliments en tenen?
Els productes del mar són els més rics en zinc, especialment el marisc, però també n’aporten la carn vermella, els derivats lactis, els ous i els cereals integrals. Els vegetals, en canvi, en tenen en quantitats molt més modestes, de manera que les persones que segueixen dietes vegetarianes o veganes amb un consum baix de proteïna animal poden tendir a presentar nivells de zinc més ajustats.
Però no n’hi ha prou a saber on és el zinc: també importa com l’absorbim. Fins a un 38% del zinc s’absorbeix al tub digestiu proximal, en un procés regulat per una proteïna intestinal anomenada metal·lotioneïna. Aquesta absorció es veu afavorida per la presència de glucosa, lactosa i determinades proteïnes. En dietes amb predomini vegetal, combinar llegums i cereals amb fonts proteiques variades, o sotmetre els cereals i els llegums a processos com el remull, la
fermentació o la germinació, pot ajudar a millorar-ne la biodisponibilitat real.
A la cuina, doncs, el zinc convida a un equilibri senzill: no calen suplements ni fórmules complicades, sinó seguir d’una dieta variada.
Afegeix Cuina com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat