Broqueta de xai marinat sobre 'focaccia' de romaní i escarola

Per Remy Léfebvre

Tipus de plat Segon

Dificultat Baixa

Racions 4

Sense
lactosa

Ingredients

1 pota de xai
10 g de ras-alhanut (barreja d’espècies típica del Marroc)
1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
envinagrada
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
1 gra d’all
flor de sal
Flor de sal
Varietat de sal marina apreciada pels gurmets, que s’obté a les salines, en cristal·litzar-se a la superfície de l’aigua escalfada pel sol, per efecte del contrast tèrmic amb l’aire refredat a la caiguda del sol. El procés dóna peu a cristalls grossos, però plans, que es mantenen surant, en ser menys densos que la salmorra de la qual han sorgit. Els cristalls es cullen manualment, amb estris especials que filtren només la part més superficial del bassal, i es deixa que s’acabin d’assecar abans d’envasar-los. De color blanc, en no haver estat en contacte amb el fons on es forma la sal grisa (de cristalls cúbics i grossos), pot presentar tonalitats lleugerament rosades, generades per una alga superficial. La forma plana dels cristalls permet la fusió ràpida en salses i productes, raó per la qual s’hi incorporen en el darrer moment.
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
4 talls de 'focaccia' de romaní
1 escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
8 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
de branca
oli d’argània

Broqueta de xai marinat sobre 'focaccia' de romaní i escarola

Ingredients

1 pota de xai
10 g de ras-alhanut (barreja d’espècies típica del Marroc)
1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
envinagrada
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
1 gra d’all
flor de sal
Flor de sal
Varietat de sal marina apreciada pels gurmets, que s’obté a les salines, en cristal·litzar-se a la superfície de l’aigua escalfada pel sol, per efecte del contrast tèrmic amb l’aire refredat a la caiguda del sol. El procés dóna peu a cristalls grossos, però plans, que es mantenen surant, en ser menys densos que la salmorra de la qual han sorgit. Els cristalls es cullen manualment, amb estris especials que filtren només la part més superficial del bassal, i es deixa que s’acabin d’assecar abans d’envasar-los. De color blanc, en no haver estat en contacte amb el fons on es forma la sal grisa (de cristalls cúbics i grossos), pot presentar tonalitats lleugerament rosades, generades per una alga superficial. La forma plana dels cristalls permet la fusió ràpida en salses i productes, raó per la qual s’hi incorporen en el darrer moment.
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
4 talls de 'focaccia' de romaní
1 escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
8 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
de branca
oli d’argània

Broqueta de xai marinat sobre 'focaccia' de romaní i escarola

Preparació

Demaneu a la carnisseria que us desossin una pota de xai. Talleu-la a trossos i feu un massatge a la carn amb el ras-alhanut. Deixeu-ho marinar 24 h en oli d’oliva amb un gra d’all obert en dos i una llimona envinagrada tallada.
Punxeu la carn per fer-ne broquetes. Assaoneu-ho i cuineu-ho a la barbacoa o la paella.
Talleu a làmines fines el tomàquet i mescleu-lo amb l’escarola. Amaniu-ho amb oli d’argània.
Talleu la 'focaccia' en dos al llarg i daureu-la a la paella.
Disposeu al plat la 'focaccia', l’amanida i la broqueta a sobre. Afegiu-hi flor de sal i pebre acabat de moldre.

Preparació

També et pot interessar

17 barris i viles marineres que has de conèixer

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Del 4 al 26 de maig, torna La Primavera del Cava