Crema freda d'escamarlans amb arròs amb llet escumós

Tipus de plat Primer

Racions 4

Ingredients

xips de gambes xineses triturades
2 clares d’ou
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Per a la crema d’escamarlans:

400 g d’escamarlans vius
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
dolça
1 gra d’all
2 pastanagues
½ branca d’api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
½ porro
Porro
Verdura nacional francesa, aquest parent de l’all i la ceba, com ells, bianual, ja el coneixien egipcis i celtes. De gust més dolç, fins i tot un punt ensucrat, que la ceba, sol ser calçat per garantir que la part blanca sigui el màxim de llarga. Justament aquest calçat és el que en fa recomanable la neteja a fons, per retirar-ne la terra que es pugui haver dipositat entre les fulles. Batejat, a Europa, com l’'espàrrec del pobre', resulta excel·lent en els preparats d’aquesta altra verdura. També com a substitut de la ceba, en determinats sofregits. Però convé no oblidar la funció bàsica que té a la vichyssoise, la mare de les cremes fredes. La cocció, quan és protagonista d’un plat, no ha de ser gaire llarga. Per evitar que agafi textura pastosa, no gaire agradable, la mateixa que agafa si el congelem un cop cuit.
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
50 g d’arròs cru
1 tros de pa sec
50 ml de conyac o brandi
Brandi
Nom genèric que designa els destil·lats, envellits en bótes de fusta, dels productes alcohòlics obtinguts de qualsevol fruit, tot i que els més habituals són els obtinguts del raïm, que dóna els 'finos' o la brisa, que genera els marcs.

Inventat, sembla, pels comerciants holandesos, que buscaven reduir el volum de les càrregues de vi que embarcaven cap a Anglaterra (per afegir-hi aigua després), el pas per les bótes de roure en va fer un producte valorat i amb ràpida aplicació a la cuina, com a element que, pel grau alcohòlic, permetia, abans de la cocció en salsa, el flamejat de les carns, que es rostien tot transferint-hi els elements de sabor del brandi i eliminant-ne l’alcohol.

També es fa servir, sobretot el marc, com a líquid de conservació d’algunes fruites carnoses, especialment les prunes.
aigua
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Per a l’escuma d’arròs amb llet:

600 ml de llet
75 g d’arròs
sal • all
1 sifó de 500 ml
2 càrregues de gas

Per a la galeta de cacauet:

70 g de sucre
100 g de cacauets
Cacauet
Considerat una nou, el cacauet és, en realitat, un llegum emparentat amb mongetes i cigrons, amb la peculiaritat d’enterrar les flors fecundades i donar un fruit subterrani, d’un mínim de dues llavors, tot i que els de tres llavors (dits 'brasilers') són força més bons. Es consumeix, sobretot, com a aperitiu, ja sigui amb closca o pelat, cru o torrat, sol o recobert amb mel, xocolata, sal o barreges diverses. A la cuina, la principal aplicació és en forma d’oli o treballat com si fos una fruita seca
qualsevol, és a dir, convertit en pasta: és popular la mantega de cacauet dels nordamericans. De fet, fins que el cacauet, d’origen
sud-americà, no va conquerir el mercat dels EUA (i per mor del tràfic d’esclaus), no es va apreciar com a aliment humà.

Crema freda d'escamarlans amb arròs amb llet escumós Becky Lawton

Ingredients

xips de gambes xineses triturades
2 clares d’ou
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Per a la crema d’escamarlans:

400 g d’escamarlans vius
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
dolça
1 gra d’all
2 pastanagues
½ branca d’api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
½ porro
Porro
Verdura nacional francesa, aquest parent de l’all i la ceba, com ells, bianual, ja el coneixien egipcis i celtes. De gust més dolç, fins i tot un punt ensucrat, que la ceba, sol ser calçat per garantir que la part blanca sigui el màxim de llarga. Justament aquest calçat és el que en fa recomanable la neteja a fons, per retirar-ne la terra que es pugui haver dipositat entre les fulles. Batejat, a Europa, com l’'espàrrec del pobre', resulta excel·lent en els preparats d’aquesta altra verdura. També com a substitut de la ceba, en determinats sofregits. Però convé no oblidar la funció bàsica que té a la vichyssoise, la mare de les cremes fredes. La cocció, quan és protagonista d’un plat, no ha de ser gaire llarga. Per evitar que agafi textura pastosa, no gaire agradable, la mateixa que agafa si el congelem un cop cuit.
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
50 g d’arròs cru
1 tros de pa sec
50 ml de conyac o brandi
Brandi
Nom genèric que designa els destil·lats, envellits en bótes de fusta, dels productes alcohòlics obtinguts de qualsevol fruit, tot i que els més habituals són els obtinguts del raïm, que dóna els 'finos' o la brisa, que genera els marcs.

Inventat, sembla, pels comerciants holandesos, que buscaven reduir el volum de les càrregues de vi que embarcaven cap a Anglaterra (per afegir-hi aigua després), el pas per les bótes de roure en va fer un producte valorat i amb ràpida aplicació a la cuina, com a element que, pel grau alcohòlic, permetia, abans de la cocció en salsa, el flamejat de les carns, que es rostien tot transferint-hi els elements de sabor del brandi i eliminant-ne l’alcohol.

També es fa servir, sobretot el marc, com a líquid de conservació d’algunes fruites carnoses, especialment les prunes.
aigua
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal

Per a l’escuma d’arròs amb llet:

600 ml de llet
75 g d’arròs
sal • all
1 sifó de 500 ml
2 càrregues de gas

Per a la galeta de cacauet:

70 g de sucre
100 g de cacauets
Cacauet
Considerat una nou, el cacauet és, en realitat, un llegum emparentat amb mongetes i cigrons, amb la peculiaritat d’enterrar les flors fecundades i donar un fruit subterrani, d’un mínim de dues llavors, tot i que els de tres llavors (dits 'brasilers') són força més bons. Es consumeix, sobretot, com a aperitiu, ja sigui amb closca o pelat, cru o torrat, sol o recobert amb mel, xocolata, sal o barreges diverses. A la cuina, la principal aplicació és en forma d’oli o treballat com si fos una fruita seca
qualsevol, és a dir, convertit en pasta: és popular la mantega de cacauet dels nordamericans. De fet, fins que el cacauet, d’origen
sud-americà, no va conquerir el mercat dels EUA (i per mor del tràfic d’esclaus), no es va apreciar com a aliment humà.

Crema freda d'escamarlans amb arròs amb llet escumós Becky Lawton

Preparació

Per a la crema d’escamarlans: traieu amb cura la carn de les cues dels escamarlans i reserveu-la a la nevera.
Ofegueu les verdures, prèviament tallades, l’all i el llorer amb una mica d’oli d’oliva en una olla, fins que estiguin confitats. Afegiu-hi els caps i la pela dels escamarlans, picats, i sofregiu-ho uns minuts. Flamegeu-ho amb el conyac o el brandi i mulleu-ho cobriu-ho amb l’aigua.
Afegiu-hi el tros de pa, perquè absorbeixi el greix, i l’arròs, perquè es vagi lligant.
Coeu-ho 20 min a foc lent i passeu-ho pel túrmix, rectifiqueu-ho de sal i passeu-ho pel colador. Reserveu-ho a la nevera fins que la crema estigui freda.
Per a l’escuma d’arròs amb llet: cobriu d’aigua l’arròs i feu-lo bullir una vegada. Escorreu-lo.
Poseu-lo en una olla amb la llet i l’all, a foc lent, 30 min.
Passeu-ho pel túrmix, rectifiqueu-ho de sal, ompliu-ne el sifó i deixeu-ho refredar. Injecteu-hi dues càrregues de gas. Reserveu-ho a la nevera.
Per a la galeta de cacauet: en una paella, barregeu el sucre i els cacauets.
Poseu-ho al foc fins a obtenir un caramel, estireu-ho sobre un full de silicona i deixeu-ho refredar.
Tritureu-ho amb la Thermomix o amb un molinet, per obtenir pols de cacauet.
Amb una cullera, formeu uns cercles regulars de 4 cm i enforneu-los 2-3 min, a 170 ºC. Deixeu-los refredar.

MUNTATGE

Punxeu les cues d’escamarlà amb un pal de fusta, passeu-les per clara d’ou salada i arrebosseu-les amb els xips de gambes triturades.
Acompanyeu-les amb la crema d’escamarlans, servida en una tassa o un got alt, amb una mica d’escuma d’arròs amb llet a sobre, com si fos un caputxino. Acompanyeu-ho, també, de la galeta cruixent de cacauet.

Preparació

També et pot interessar

Tenochtitlán, el centre del món asteca

17 llibres gastronòmics per regalar aquest Sant Jordi

7 esglésies romàniques que val la pena conèixer a Andorra

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?