La clotxa de la Terra Alta

Per Juanjo Roda

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Ràpida i senzilla Sense
lactosa Tradicional

Ingredients

4 llesques de pa torrat o 4 panets de pagès de 20 g cadascun
2 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
escalivats
1 all escalivat
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal gruixuda en escames
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
4 seitons macerats en oli
20 g de caviar d’arengada
Arengada
Sorgida, a la conca mediterrània, com una manera de conservar les sardines grans, posant-les en salmorra i premsant-les, va ser un aliment bàsic en les èpoques de penúria. Conservada, transportada i presentada en cèrcols de fusta, l’arengada es pot posar en remull per eliminarne una part de la sal, o incorporar-la a certes menges (trinxat, coca enramada, mongetes...) tenint en compte aquest fet. També se sol preparar a la brasa. Avui té la competència de la sardina de la costa, de mida més petita i un procés d’assecat no tan intens.
fumada
fulles d’escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
o raïm blanc o negre (opcional)

La clotxa de la Terra Alta

Ingredients

4 llesques de pa torrat o 4 panets de pagès de 20 g cadascun
2 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
escalivats
1 all escalivat
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal gruixuda en escames
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
4 seitons macerats en oli
20 g de caviar d’arengada
Arengada
Sorgida, a la conca mediterrània, com una manera de conservar les sardines grans, posant-les en salmorra i premsant-les, va ser un aliment bàsic en les èpoques de penúria. Conservada, transportada i presentada en cèrcols de fusta, l’arengada es pot posar en remull per eliminarne una part de la sal, o incorporar-la a certes menges (trinxat, coca enramada, mongetes...) tenint en compte aquest fet. També se sol preparar a la brasa. Avui té la competència de la sardina de la costa, de mida més petita i un procés d’assecat no tan intens.
fumada
fulles d’escarola
Escarola
Verdura d’amanir emparentada directament amb la xicoia i originària, també, de la regió mediterrània, on grecs i romans les empraven com a herbes medicinals. Va ser cap al segle XIV quan l’ús de l’escarola com a ingredient cru es va generalitzar, a Europa, juntament amb l’esmentada xicoia, que també es conreava.

De fulles més grosses i retallades, el pomell que formen té la part central més blanca i tendra, opció que s’afavoreix tot lligant-les durant el temps previ a la collita, afavorint-ne el blanqueig, que, de passada, en redueix l’amargor. Amb tendència a pansir-se, es pot conservar uns dies embolicada amb un drap humit. A casa nostra, se sol menjar crua, tallada en el darrer moment i amanida amb vinagreta o salses del tipus xató, i altres cuines europees l’incorporen en plats com ara quiches o brasejats.
o raïm blanc o negre (opcional)

Preparació

Escaliveu els tomàquets i l’all al forn a 190 ºC. Netegeu-los, trinxeu-los i amaniu-los amb oli i pebre.
Filetegeu els seitons i cobriu-los amb oli d’oliva. Escalfeu l’oli 20 min a 60 ºC. Reserveu-los.
Torreu els rectangles de pa o bé talleu la part superior dels panets de pagès i retireu-ne la molla. Cobriu la llesca amb el tomàquet amanit al llarg i en una meitat poseu-hi caviar d’arengada.
Col·loqueu el seitó al damunt de l’altra meitat i amaniu-ho amb sal gruixuda en escames. En cas de fer servir panet, ompliu-lo i afegiu-hi el caviar i el seitó al damunt.
Acabeu d’omplir-lo amb el tomàquet. Serviu-ho aviat i, opcionalment, acompanyeu-ho d’una fulla d’escarola o de grans de raïm.