Pastís de Santiago amb compota de poma

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Vegetariana

Ingredients

1 làmina de pasta brisa
Pasta brisa
Pasta de farina i greix animal (mantega) en proporció del 50% de pes de la farina i que, en coure’s, s’endureix i queda llisa i cruixent. Un punt que només s’aconsegueix amb la mantega tova, ja que no es barreja totalment amb la farina, cosa que permet que el gluten faci una xarxa elàstica que doni continuïtat a la capa, al contrari del que passa amb la pasta 'sablée'. El procés es completa amb un treball de les puntes dels dits no gaire llarg, que eviti que la pasta es faci elàstica.

Es fa servir com a base de pastissos dolços o salats; es pot farcir directament o, si el contingut no ha de coure gaire, amb una cocció prèvia en blanc, que la cogui lleugerament abans de farcir-la.

Comercialitzada des de mitjans del segle XX en làmina o rotlle, és un element de base de plats i postres tan tradicionals com la quiche o el pastís de poma.
400 g de compota de poma
250 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
d’ametlla
200 g de sucre
4 ous
ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
20 ml d’amaretto
Amaretto
És el licor més tradicional dels que incorporen ametlla a la paleta de sabors i aromes. Originari de la vila italiana de Saronno, on, segons la llegenda, el pintor Bernardino Luini en va conèixer la fórmula per boca d’una tavernera que li feia de model per pintar una marededéu, l’amaretto va rebre la consagració definitiva quan es va integrar en el popular 'tiramisú'. Amb l’ampolla rectangular característica —dissenyada per un artesà de Murano— i una etiqueta en forma de papir antic, el licor, contràriament a la creença general, deu el sabor a les ametlles amargants, però també a les llavors d’albercoc en què es marina l’aiguardent. D’aquí el nom 'apricot' amb què també es coneix. Un sabor que recorda el massapà i que, per mor dels 28 º, es recomana prendre fred o fins i tot 'frappé', és a dir, amb gel picat.

Pastís de Santiago amb compota de poma Gemma Clofent

Ingredients

1 làmina de pasta brisa
Pasta brisa
Pasta de farina i greix animal (mantega) en proporció del 50% de pes de la farina i que, en coure’s, s’endureix i queda llisa i cruixent. Un punt que només s’aconsegueix amb la mantega tova, ja que no es barreja totalment amb la farina, cosa que permet que el gluten faci una xarxa elàstica que doni continuïtat a la capa, al contrari del que passa amb la pasta 'sablée'. El procés es completa amb un treball de les puntes dels dits no gaire llarg, que eviti que la pasta es faci elàstica.

Es fa servir com a base de pastissos dolços o salats; es pot farcir directament o, si el contingut no ha de coure gaire, amb una cocció prèvia en blanc, que la cogui lleugerament abans de farcir-la.

Comercialitzada des de mitjans del segle XX en làmina o rotlle, és un element de base de plats i postres tan tradicionals com la quiche o el pastís de poma.
400 g de compota de poma
250 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
d’ametlla
200 g de sucre
4 ous
ratlladura de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
20 ml d’amaretto
Amaretto
És el licor més tradicional dels que incorporen ametlla a la paleta de sabors i aromes. Originari de la vila italiana de Saronno, on, segons la llegenda, el pintor Bernardino Luini en va conèixer la fórmula per boca d’una tavernera que li feia de model per pintar una marededéu, l’amaretto va rebre la consagració definitiva quan es va integrar en el popular 'tiramisú'. Amb l’ampolla rectangular característica —dissenyada per un artesà de Murano— i una etiqueta en forma de papir antic, el licor, contràriament a la creença general, deu el sabor a les ametlles amargants, però també a les llavors d’albercoc en què es marina l’aiguardent. D’aquí el nom 'apricot' amb què també es coneix. Un sabor que recorda el massapà i que, per mor dels 28 º, es recomana prendre fred o fins i tot 'frappé', és a dir, amb gel picat.

Pastís de Santiago amb compota de poma Gemma Clofent

Preparació

Esteneu la pasta brisa en un motlle desemmotllable i coeu-la 15 min a 180 ºC.
Esteneu la compota sobre la pasta brisa.
Amb les varetes elèctriques del túrmix, bateu els ous i el sucre fins que blanquegin i tripliquin el volum. Afegiu-hi l’ametlla, la ratlladura de llimona i el licor i barregeu-ho amb moviments suaus per evitar que s’abaixi la massa. Aboqueu-ho dins el motlle i coeu-ho 1 h a 170 ºC.
Deixeu-ho refredar, decoreu-ho amb sucre en pols i serviu-ho.

Preparació

També et pot interessar

1 i 2 d'abril: San Miguel Gastro Fest km0

8 rutes familiars per viatjar en el temps i descobrir la història de Catalunya

Botticelli i el regne de la primavera

Quin és l'origen i el sentit de les falles de València?